carta a Haidée

La cronocepción es la ciencia que estudia la percepción del paso del tiempo. Cuando eres un niño todo pasa más despacio que de adulta. Yo cuando me quise dar cuenta, tenía capacidad mental y estabilidad laboral para ser madre a los 37, cuando me decidí y me apunté a la lista de espera de la seguridad social. Si, igual fue tarde, pero la crisis a los de mi generación nos rompió.

Y desde que empecé el proceso de reproducción asistida, a veces parece que el tiempo se para, porque nunca llega el positivo o porque los tiempos entre citas, y pruebas en la seguridad social parece que nunca llegan. Es tan dilatado ese paso del tiempo que a veces creo que Haidée, solo vas estar en mi cabeza, pero también pienso es el paso previo a existir. Como le decía mi tía Laura a mi prima, »Dónde estabas antes de estar en la barriguita de mamá?» y mi prima con 3 años le decía » En el pensamiento».

Me he imaginado mil veces embarazada de ti, pariéndote, dándote la teta, me imaginado tu cara (esta me cuesta más), mirando los dibus contigo, llevándote al cole, aguantando tus berrinches, las noches sin dormir, viéndote crecer, tu habitación… que ya no sé si es un sueño o qué es. A veces no sé si seguiré soñando.

No te voy a negar que he dudado, que he tenido pánico, al hacerlo soltera, que no sola. Porque la razón de tirar todo esto para adelante, es la comunidad que he podido tejer en Cirerers y porqué la iaia Mari vive al lado y le darías una vida increíble. Es la mejor mama del mundo. Yo sé que no le puedo igualar. Pero tengo unas terribles de cuidar y de ser rebelde con el mundo que no quiere a los niños.

También me pregunto cómo te diré que yo quise saber tus orígenes biológicos, que igual supe tarde que en España es el único país de Europa dónde los donantes son anónimos, y que aunque lo intenté antes con algún amigo, no pudo ser. Tengo claro que quiero decirte que me hubiera gustado saber quién es el donante y darle las gracias. Sobre conocerle tendría que pensarlo antes, pero si un día tu quieres saberlo, yo lo respetaré. También te diré que yo tuve una infancia muy dura, por mi padre biológico, así que eso no aseguran los cuidados.

Sabes que te vas a llamar Haidée, si eres una niña, porque es nombre de revolucionaria, porque no quiero que te conformes con lo establecido, porque por encima de todo quiero que seas una buena persona.

Salir al mundo a buscarte es de las cosas más duras que he pasado en mi vida, que no la única. Y sé que por el camino he envejecido. Ley de vida. Con todo y esto, estoy muy orgullosa de mi misma, porque lo he intentado muy fuerte y porque he logrado ser lo más parecido a mi misma que he podido.

Nos vemos pronto, cariño. T’estimu amb tota la meva ànima.

Viure en comunitat també es prendre partit

Des de fa gairebé un any que visc a Cirerers, una comunitat de veïns i veïnes al barri de Roquetes, Nou Barris, i com a les cases soviètiques, o Komunalkas, que es veuen al documental The age of kommunalki (Underdog film, 2013) [1] de Sant Petersburg, la nostra casa té espais comunitaris, plens de vida que compartim.

El sòl de Cirerers és municipal. Sense aquesta aportació i l’impuls d’aquestes polítiques, segurament el projecte no s’hauria pogut dur a terme. Malgrat que l’edifici no és municipal, sinó cooperatiu, per accedir-hi s’han de complir les condicions d’habitatge protegit de renta i no tenir cap propietat. Hem construït l’edifici demanant un crèdit a la banca ètica (Fiare) que pagarem durant 30 anys i quan passin 75 anys, l’edifici serà municipal. Ara per ara, les persones que vivim aquí, som com una espècie d’usufructuàries: ni llogateres, ni propietàries, estem en règim de cessió d’ús. No podem vendre, ni lucrar-nos amb el nostre habitatge, així que es tracta d’un petit oasi fora de l’especulació i dels voltors.

És cert, que en comparació amb els habitatges soviètics que us parlava al principi, a Cirerers tenim els nostres propis pisos (petitons), amb les nostres pròpies cuines i lavabos, per contra tenim: un espai per a bicicletes, un taller amb eines, un traster, una biblioteca de les coses (per compartir objectes), una sala de cotreball, una sala polivalent (on fem ioga, costura, tindrem una cuina comunitària, fem assemblees, veiem cinema, fem festes… i cedim la sala a les entitats del barri). També tenim 3 terrasses comunitàries i espai als replans on compartim les rentadores, els carros de la compra, escombres i cubells per reciclar. Així que els pisos encara que siguin petits tenim la sensació que són més grans. La xarxa d’internet és comunitària, això fa que reduïm preus, també tenim aerotèrmia que fa que els consums d’aire més fresquet i calent siguin més baixos. Aquesta forma de viure és més sostenible, ja que no necessites tants recursos en el moment que els mancomunes.

Per a mi, el més revolucionari d’aquí és la forma de viure; pel respecte, l’ajuda mútua i la confiança amb què ens relacionem. Quan una persona està malalta, li fem la compra entre les veïnes, o li cuinem. Hem compartit també els serveis de cures d’una massatgista, i en un futur podríem compartir qüestions de criança i vellesa. Aquest fet, que l’estat capitalista oblida de nosaltres i que recau tant a les dones, sobretot pel que fa a les cures. 

Segons el documental que explicava abans, a Sant Petersburg, existeixen 600.000 habitatges com aquest. “Els bolxevics van creure que no era just que una persona tingués un pis amb més de cinc habitacions, i van començar a omplir els espais amb la gent que arribava del camp”, explica Aleksey Khashkovsky. 

Aquí encara queda molt per recórrer, i molts debats. Però la veritat és que arreu de Catalunya cada vegada hi ha més llocs com Cirerers. Som conscients que sense una revolució aquest model és per a unes poques persones privilegiades, perquè hi ha molt pocs habitatges com aquest i depenen de la política d’aquell any, també perquè per entrar-hi has de donar un capital elevat (d’uns 20.000 – 30.000 euros), però és un pas per la lluita contra l’especulació i de construir un món alternatiu.

Si voleu més informació sobre habitatge cooperatiu i economia social a Catalunya podeu consultar la web llargavista.coop, l’Observatori de l’Habitatge Cooperatiu. 

Imatge de portada: Habitatges cooperatius a Cirerers, Nou Barris. Laura Guerrero per a l’Ajuntament de Barcelona.

Notes

[1] http://www.ageofkommunalki.com/

Violència masclista

Vull fer un resum del d’un fil de tuiter d’un home sobre el que ha après en un curs sobre violència masclista que m’ha agradat molt.

  • La única #responsabilitat de la violència masclista és dels homes. Tots els homes d’arreu, sense excepció, hem sigut i seguim sent agressors. #TotsElsHomesSomAgresors #wetoo 
  • Així doncs, quan reben una acusació el millor és:
  1. Callar i escoltar 
  2. Respondre adequadament (si cal, mostrar vulnerabilitat i no victimisme)
  3. Posar el focus en qui fa l’acusació atenent les seves #NECESSITATS
  4. Assumir que teniu #PRIVILEGIS i que fan #MAL
  5. #REPAR el mal fet. Prendre la responsabilitat del #DANYCAUSAT
  6. Aprendre a #CUIDAR
  7. Donar garanties de #NOREPETICIÓ: No tornarà a pasar. 

Hem fet #inventari de totes les violències que hem exercit al llarg de la vida i les hem compartit. 

Arribem a la conclusió que tots els homes d’arreu, sense excepció, hem sigut i seguim sent agressors. #TotsElsHomesSomAgresors #wetoo 

Hem après que els privilegis emanen del #PoderSocial que tenim pel sol fet de ser homes, del #PoderPosicional pel lloc que ocupem, del #PoderInformal, del #PoderHistòric de la nostra experiència o del #PoderPersonal que es intrínsec.

Hem après que hem de deixar anar tots els privilegis i que, dels que no ens en podem desfer, els hem d’orientar al #BeComú  La clau per orientar l’ús del poder cap al Bé Comú és treballar i desenvolupar el #PoderPersonal 

Els obstacles per poder assumir la #responsabilitat de la violència que exercim són:

1. el #negacionisme en totes les seves formes

2. tenir una mala relació amb l’error.

3. La #culpajudeocristiana

4. La #intenció (que es irrellevant)

5. El #DanyAcumulat de segles de patriarcat

Mentrestant seguirem paint tots els aprenentatges i alertes per posar-los en pràctica cada dia.

Som Energia i HolaLuz: Cooperativisme vs “Capitalisme Conscient”

http://bloc.realitat.cat/2021/02/som-energia-i-holaluz-cooperativisme-vs.html?fbclid=IwAR1IdZe-SQKox7kAQldc8A6-59JPEL2dtAtWPCLm40m6tg5zc1sxS-QaDG0

Jennifer Coronado
Ara fa uns mesos vaig fer un tuit explicant que des del Postgrau en Cooperativisme i Economia Social de Tecnocampus de Mataró, alguns estudiants havíem fet un petit estudi entre les diferències de Som Energia i HolaLuz. Com que aquell estudi estava basat en paràmetres economètrics, només vaig compartir el titular a twitter. A causa de l’èxit i repercussió que va tenir, us debia una millor explicació i més pedagògica. 
Existeix molta expectativa en aquest tipus d’empreses petites que comercialitzen energia 100% renovable. Des que es va liberalitzar el mercat de l’energia l’any 1997 a l’Estat Espanyol, s’esperava que el lliure mercat faria baixar els preus de la llum. Res més lluny de la realitat, els oligopolis van manar sobre els preus de l’energia fins a avui dia. Això va impulsar que proliferessin altres companyies i petites empreses comercialitzadores de la llum que apostessin a més a més per les energies renovables. Un nínxol nou de mercat s’obria oferint alternatives amb l’objectiu de canviar el sector. 
Som Energia i HolaLuz són dues empreses, que van néixer a la vegada, l’any 2010 i la seva activitat principal és la comercialització i la producció d’energia d’origen renovable.  Però sabem com funcionen realment? Sabem quins interessos tenen al darrere? 

Model organitzatiu

Per començar, Som Energia és una cooperativa sense ànim de lucre. Ser cooperativa implica organitzar la teva empresa de forma col·lectiva, seguint principalment els valors de la igualtat, l’equitat, la democràcia i la solidaritat, entre d’altres. A més, la definició sense ànim de lucre ens indica que els seus beneficis els han de reinvertir a la cooperativa. 
Per altra banda, HolaLuz és la marca comercial de Clidom Energy SL, la forma jurídica de les dues ja ens està dient molt sobre totes les preguntes que ens estem fent. 

Model de governança

Som Energia funciona a través de grups locals i equips de treball. Té un Consell Rector que l’escull l’assemblea formada per sòcies. Persegueix el principal principi cooperatiu d’una persona un vot [1].  
HolaLuz, no té model de governança assembleari. Té un Govern Corporatiu, que el conforma un  Consell d’Administració, una Comissió d’Auditoria i un de nombrament i retribucions [2].   

Model econòmic i financer

FinançamentL’estratègia financera és importantíssima en totes les empreses. Si analitzem els resultats i els comparem, veiem com per exemple l’any 2017, 6 anys després de la seva constitució, Holaluz ja va tenir uns ingressos 4 vegades superiors als de Som Energia, tot i que el marge brut del preu de l’energia és estàtic i estable per igual a totes dues companyies. 
Dades obtingudes del SABI: sistema de análisis de balances ibéricos  (2017)

Deutes financers

En el cas d’HolaLuz, el deute és espectacularment alt, ja que Holaluz es finança  a l’exterior amb accionistes, creix a mesura que té més deute financer. Necessita endeutar-se molt per continuar operant. Aquesta és una necessitat típica del sistema capitalista, o creixes o mors. En canvi, Som Energia, com la majoria de cooperatives, no està endeutada, es finança amb el capital social i no té tanta dependència de l’endeutament. El seu creixement és sostingut. 

 Per això, HolaLuz, en cas de pèrdues tindria més dificultats que Som Energia, que persegueix un altre model econòmic en el qual es sustenten la major part de les cooperatives a través d’un creixement sostingut, i no exponencial, sense que l’hagin de salvar d’aquest creixement els bancs, els crèdits i els fons d’inversió. Els recursos necessaris els troben en el creixement de nombre de persones sòcies de la cooperativa.
Cost i forquilla salarialSegons les dades del SABI, es pot observar que Holaluz té un cost per treballador quasi dos cops per sobre del de Som Energia. És possible que la diferència sigui deguda a la diferència en la forquilla salarial sobretot d’alts càrrecs, el sou dels quals molt probablement siguin més elevats a Holaluz que a Som Energia.

Dades obtingudes del SABI: sistema de análisis de balances ibéricos

Despeses d’explotació

Molt probablement l’elevat pes de les despeses d’explotació d’Holaluz, en comparació de Som Energia, vénen derivades de les importants campanyes de màrqueting per a la captació de clients i reputació de marca que fa Holaluz i que en canvi no fa Som Energia.

Dades obtingudes del SABI: sistema de análisis de balances ibéricos

Model de negoci

El model de negoci de Som Energia, es basa en el creixement a través de l’increment del nombre de noves sòcies que ajuden a mantenir les tarifes, unes tarifes que s’han aprovat en assemblea. Tenen un servei que ajuda a fomentar l’estalvi energètic i fan tallers i xerrades a través de l’#EscolaSom2020. 
HolaLuz, té un altre plantejament, ja que té una tarifa plana de la llum, que per més que sembli atractiva, no fomenta l’estalvi. La qual cosa és un oxímoron, ja que no pots tenir com a missió la sostenibilitat i per altra banda no fomentar l’estalvi. 

Responsabilitat Social

Som Energia treballa de forma indirecta tot el tema de Responsabilitat Social a través de les comissions de Treball i territorials. En canvi, HolaLuz té una Fundació que s’anomena Fundación Capitalismo Consciente. Aquesta fundació té uns principis que podríen semblar cooperatius, pel que està clar que HolaLuz competeix amb Som Energia i la intenta imitar: ‘’ Els diners no són el propòsit últim de l’organització, sinó un mitjà per assolir un propòsit.’’, ‘’Una cultura orientada a les persones i als valors col·laboratius davant els competitius. ‘’ El líder al servei de l’equip i no l’equip al servei del líder.’  

Conclusions: Socialisme o col·lapse

Som Energia persegueix de forma ‘’forta’’ els seus valors. HolaLuz, emmascarant-t’ho i intentant copiar a Som Energia, no deixa de ser una empresa que genera plusvàlua i que no treballa pel bé comú, ni pel medi ambient de forma sustentable. 
El món necessita un sistema alternatiu per no arribar al col·lapse i aquesta cooperativa és un gran referent. Es pot valorar que el cooperativisme i l’autogestió són expressions amb un alt grau humà, però si pensem a nivell global, el cooperativisme és una forma minoritària de l’economia i precisament la seva intenció no és créixer a gran escala, perquè perdria la seva essència,  i per tant no és superador. 
En resum, si volem arribar a més persones en global i ocupar  l’espai  del capitalisme, només es pot realitzar des de la planificació amb criteris socialistes, i instaurant internament el model del cooperativisme, quant a valors i forma de créixer a gran escala.
Agraïments: a Paco Jofra i a Eduard Blasco, els meus companys de Postgrau!
[1] https://www.somenergia.coop/ca/participa/assemblea-general/%5B2%5D https://www.holaluz.com/inversores/

Mi mandato 2015-2019 en Nou Barris.

Quería tener un momento para escribir unas palabras sobre qué ha sido para mi estar en el gobierno de mi distrito, Nou Barris, un distrito peculiar, desde su construcción, hasta ahora.

Combinar la política con el trabajo, es durísimo. Estos años he sentido que no hacía ninguna de las dos cosas al 100%. Con todas las energías que se merecían. La cooperativa por un lado, y el vecindario por el otro.  Jornadas de 12, 14 y hasta 16 horas. Plenarios casi hasta las 3 de la madrugada. Ojeras, muchas ojeras y energía para querer camibiar mucho las cosas.

Podría estar horas escribiendo, anécdotas, aprendizajes, sueños de activista de barrio cumplidos, como por ejemplo, después de años de reinvindicación, el de conseguir una técnica ambiental para el barrio.

Cuando eres consellera de barrio, te sientes un poco como una mamá del distrito. Piensas: »Que no le pase NADA a mi barrio.» Sufres más cuando hay casos de violencia a mujeres, alguien muere por accidente o asesinato y cuando a alguien le deshaucian, porque te sientes responsable, aunque no haya una solución mágica. Te enteras de todos los accidentes de tráfico por e-mail y todas las veces sientes la misma impotencia.

Es durísimo no poder hacer lo que quieres y tenerlo que explicar. Además cuando quien no te deja es el sistema y otras administraciones que no dan la cara al mismo nivel que nosotros que estamos a pie de calle. Siempre explico que para conseguir cosas dentro de la institución se ha de ser activista también y luchar desde dentro hasta al final.

Ha sido duro en especial también por todas las elecciones que se han adelantado, por el 1 de octubre, el 155, el atentado…. Las fake news de las élites, las generadas por la oposición, una oposición durísima que nos ha dado la espalda en todo el mandato en cosas como la aprovación del tranvía por la Diagonal. Las huelgas ha sido lo más duro de digerir por las contradicciones ideológicas, sobretodo las huelgas del metro, así como algunas manifestaciones vecinales que se han hecho por causas que no abogaban por el bien com e individualistas.

Toda esta lucha desgasta en muchos niveles. No entiendo como hay gente que puede estar décadas con cargos políticos. Supongo que no lo han vivido con la misma intensidad que nosotros.  Cuántas veces nos hemos ido llorando a casa porque venían famílias enteras al distrito que estaban a punto de echarlas de sus casas o durmiendo en pensiones. Todos los gritos y pancartas de los vecinos no eran suficientes, nosotros muchas veces nos queríamos bajar con ellos a gritar.

Me hubiera gustado escribir un diario. Pero solo me quedan las montañas de papeles en casa (por que no teníamos todos despacho propio y yo contestaba todo en casa) y justo esta lista de más arriba, de las cosas que hemos hecho sobre ecologia y movilidad en Nou Barris. Debería buscar también la de la lista de las cosas hechas en la Prospe, que ha sido mi barrio. También pienso que en algunas cosas deberíamos haber sido más valientes.

En resumen, estoy orgullosa de haber sido parte del equipo de gobierno, más humano, más progresita, que ha tenido jamás Nou Barris, a pesar de nuestras diferencias internas. Estoy orgullosa de haber conseguido consensos y también de luchar desde dentro y denunciar siempre las injusticias, sean de donde sean. Las cosas que se han construido aquí se quedan en nuestra historia. Todo lo que sea por la clase trabajodora, por lo público y el planeta.

Gracias Mado por decir que gracias a mi capacidad para empatiza ayudó mucho a solucionar problemas.  No hay nada mejor que hacer política poniendose en la piel de otras personas. Se me hará dificil no seguir sienténdome responsable del barrio. Quizás todo el mundo debería sentir eso por su localidad, ese sentimiento de pertenencia y a la vez de conciencia colectiva, es lo que hace mover montañas.

A pesar de todo ello, la vida no se acaba aquí, nos seguiremos viendo en las luchas, las asambleas y las calles!

Cosas de las que no me quiero olvidar: Ponerle el nombre a la Plaza de la República, hacer que vienera la Fira de la Terra al barrio, conseguir la arena para la Prospe, Espai de gossos de la Prospe, conocer a Rescat y ayudarles con un local, articular con Esther la taula d’Ecologia de Porta, conseguir reactivar el consell d’ecologia urbana, conseguir que Ciutat Meridiana tuviera bicing, el juicio por defender a una mujer que estaba siendo golpeada por su marido en el metro…. y muchas más!

 

 

 

 

LAS COOPERATIVAS Y LA SUPERACIÓN DEL CAPITALISMO

A raíz de la de celebración del Día Internacional de las Cooperativas, que se celebra cada primer sábado de julio desde 1923, desde Comunistes de Catalunya he escrito este articulo para apoyar y visualizar a las empresas cooperativas, ya que ponen en el centro a los trabajadores y por su carácter democrático y social, y a su vez mostrar qué opinaban los principales referentes socialistas sobre el cooperativismo, desde Marx y Engels, Lenin y el Ché, con algunos comentarios de socialistas utópicos y otros autores.

 

La principal fuente que he utilizado para el artículo ha sido el libro El cooperativismo y el socialismo. Una mirada desde Cuba (Ed. Caminos: La Habana, 2011) una compilación de artículos dirigida por Camila Piñeiro Harnecker y en concreto, la ‘Parte 2. Las cooperativas y los pensadores socialistas.’

 

Marx y Engels: sobre el cooperativismo y la autogestión.

La dinámica a finales del siglo XVII y durante el siglo XIX en Europa hicieron pensar a Karl Marx y a Friedrich Engels en las potencialidades del cooperativismo y de la autogestión en la lucha contra el capitalismo. Marx y Engels pusieron en relieve el valor de las experiencias cooperativas de su época y las defendían, ya que demostraban que no son necesarios ni la dirección ni el mando del capital en el proceso de producción. “Producir sin patrones” continúa estando entre los sueños de emancipación humana. Era lo que Engels definía como »el tránsito del control sobre las personas a la administración de las cosas.»

 

Anteriormente a Marx y a Engels, William Thompson, en 1830, uno de los mayores exponentes del socialismo utópico, remarcó la necesidad de que los sindicatos crearan cooperativas orientadas a la expansión de un sistema completo de vida comunista en la que los trabajadores fuesen “copropietarios, coproductores y cohabitantes”.

 

Más tarde, Marx y Engels, mostraron la importancia del cooperativismo y de la autogestión en la producción, más que en el consumo, ya que este último solo afecta al reparto y a la ‘esfera de la circulación’ y sólo puede atenuar las desigualdades e injusticias de la explotación pero no superarlas. En cambio, las cooperativas de producción ayudaban a profundizar, siempre que estas tuvieran un programa de transformación y de supresión del plusvalor. Por otro lado, para Marx la cooperativa obrera de producción es una forma colectiva de apropiación privada, por ello había que tener en cuenta »peligros de la influencia de los sistemas de propiedad y la producción capitalista de los casos autogestionarios.»

 

En el capítulo XI, ‘Cooperación’ del tomo I, de El capital, Marx señaló que el trabajo coordinador de muchos obreros, en un mismo espacio hacer generar una nueva potencia. La cooperación logra una fuerza productiva que como consecuencia permite una mayor producción de bienes. En el caso del capitalismo el patrón se apropia de la productividad y de la fuerza del trabajo.

 

Marx, en el primer Congreso de la Asociación Internacional del Trabajo en Ginebra en septiembre de 1866, apuntó

 

Para convertir la producción social en un gran y armonioso sistema de trabajo cooperativo, los cambios generales son indispensables. Estos cambios nunca se obtendrán sin el empleo de las fuerzas organizadas de la sociedad. Así pues, el poder del Estado, arrancado de las manos de los capitalistas y de los propietarios de la tierra debe ser organizado por los mismos productores.

 

En su análisis, sobre los hechos ocurridos en Francia en 1871, Marx expuso sus ideas sobre cuál sería el papel de la cooperación en una sociedad que va en dirección a la construcción del socialismo. Al realizar un análisis materialista del cooperativismo en sí mismo, concluyó  este que no sería el fin del sistema capitalista:

 

La producción cooperativa no debe quedar en una trampa, debe eliminar el sistema capitalista, si la unión de las asociaciones de cooperativas deben regular la producción nacional, según un plan común.

 

Podría decirse que las cooperativas son un ejemplo de participación directa de gestión, sin la que no hay apropiación social por los trabajadores pero que sin una planificación nacional no son todavía socialismo. Es decir, anular el poder de los patrones en una empresa, no implica necesariamente la abolición del capitalismo  A su vez, la apropiación pública sin gestión directa de las empresas por sus trabajadores tampoco lo es. Para ello, las cooperativas de producción deben pasar a funcionar de forma coordinada. De ahí que la revolución política, la conquista del poder político de los trabajadores fuera una condición necesaria para la emancipación del trabajo, porque existen impedimentos enormes que limitan el despliegue del cooperativismo dentro del capitalismo. De todos modos, aún y así, en la II Internacional (1889) se mantuvo oficialmente las tesis marxistas sobre el cooperativismo pero inclinándose hacia su integración en el sistema.

 

Lenin y el triunfo de la revolución

Lenin, por su parte, prestó atención a las cooperativas como las raíces de socialismo, y estableció a penas después del triunfo de la revolución rusa los koljoses, como una forma cooperativa agrícola con el objetivo de erradicar los latifundios de los terratenientes rusos, realizando expropiaciones y entregando las tierras a los cooperativistas como derecho a uso.

 

Los bolcheviques y Lenin, reinstauraron el valor emancipador del cooperativismo, aunque el declive burocrático posterior postergó esta recuperación teórica de la autogestión. Las luchas de liberación nacional antiimperialista se volvieron a poner en primer lugar, frente a la organización en formas de autogestión y a las cooperativas, como medios de lucha.  

 

Esencialmente, más tarde indicó, que una vez que el estado fuese socialista, la asociación de la producción en cooperativas sería indiscutible. Por eso, él le otorgaba una importancia muy determinante a la interacción entre el cooperativismo y la revolución cultural. Si toda la producción estuviese organizada en cooperativas, afirmaba, ‘ya estaríamos con ambos pies en el suelo socialista’. En el III Congreso de las Cooperativas Obreras, Lenin señalaba:

 

Todos convenimos en que las cooperativas son una conquista del socialismo. Por eso cuesta tanto lograr las conquistas socialistas. Por eso es tan difícil triunfar. El capitalismo dividió intencionadamente a los sectores de la población. Esta división tiene que desaparecer definitiva e irrevocablemente, y toda la sociedad ha de convertirse en una sola cooperativa de trabajadores.

 

 

El Ché Guevara: Las cooperativas y la política de transición al socialismo

 

El Ché, aplicando un análisis marxista y dialéctico sobre el Manual de economía política de la URSS, concluyó que el sistema de dirección económica ‘híbrido’, es decir, socialismo con elementos capitalistas, estaba ayudando a crear las condiciones para el retorno al capitalismo. En este caso, el comunismo ha de bloquear permanentemente la aparición de la ley del valor. Mientras exista funcionando la ley del valor, continuaría existiendo la producción mercantil y el intercambio como mecanismo de mercado ya que implica un cambio de propiedad. También advirtió que la dependencia de la ley para fomentar el desarrollo productivo acabaría minando la conciencia colectiva. Los productos transferidos entre empresas estatales no suponen ningún cambio de propiedad. En cambio los críticos del Ché, que adoptaron opiniones soviéticas, señalaban que la ley de valor y la producción mercantil sólo desaparecerían una vez se llegase a construir el comunismo y que mientras es necesario utilizarla.

 

El Ché vio la propiedad estatal como necesaria para asegurar el proceso de transición socialista asumiendo las contradicciones que surgían. Para que la propiedad estatal llegue a ser propiedad social, según el Ché, era necesario el control cada vez más descentralizado y democrático y entre 1961 y 1965, creó un proyecto dentro del Ministerio de Industrias para promover un proceso que tuviera en cuenta la productividad de Cuba y la conciencia durante la transición al socialismo.

 

En una fase inicial de transición comunista, según el Ché, se requiere de una sociedad altamente productiva, para que la producción social sea dirigida hacia las necesidades de las masas. Ello implica que la clase trabajadora se apropie de las grandes acumulaciones de riqueza y tecnología para librarse de la explotación. Advirtió de que se debía promover el trabajo como deber social y la noción de Estado como el de Empresa Colectiva. Sostenía, además, que las cooperativas no son una forma socialista de la propiedad, pues imponen una superestructura, como en el caso de los koljóses, con relaciones de propiedad y accionaba las políticas económicas capitalistas. Concluyó que no se podía negar que las cooperativas generaban capitalismo dentro del socialismo, porque »aunque tengan tendencias colectivas, es una colectividad con contradicciones frente a la gran colectividad. »

 

Hay, en el principio una cuestión semántica […] ¿qué es una cooperativa? Si es considerada como tal una agrupación de productores, propietarios de sus medios de producción, frente al capitalismo es un adelanto, en el socialismo un atraso, ya que coloca a estas agrupaciones frente a la sociedad propietaria de los otros medios de producción.

 

En la URSS la tierra es propiedad social pero no los otros medios de producción que pertenecen al koljós; sin contar con la pequeña propiedad koljosiana que suministra cantidades crecientes de alimentos básicos y ahonda la brecha entre la sociedad y el koljosiano, si no monetariamente, sí ideológicamente.

 

El Ché creía que una confrontación entre esta forma colectiva y la propiedad social de los medios de producción era inevitable y alertaba que: »cuando choquen la superestructura tendrá fuerza para exigir más “libertad”, es decir imponer condiciones, vale decir, regresar hacia formas capitalista».

 

Conclusión

 

En definitiva, después de considerar el análisis materialista de Marx, Engels, Lenin y el Ché, y su dialéctica, se puede valorar que el cooperativismo y la autogestión son expresiones con un increíblemente alto valor humano. Pero si pensamos a nivel global, a nivel de crear otro orden social, las tesis del Ché son totalmente acertadas. El cooperativismo hoy en día es una forma minoritaria en la economía, aunque tenga mucha fuerza en algunos lugares como el País Vasco o Venezuela, siendo este último el país con más cooperativas del mundo debido a su política. Para terminar, como aporte personal, si se apuesta por la revolución en algún lugar del mundo, las cooperativas de allí tendrán un reto que superar, partiendo de lo acontecido en otros países socialistas anteriormente. 

 

Jennifer Coronado –

Lideratge en femení

Militar a un partit polític és un aprenentatge continu.

Si una cosa he après a llarg d’aquests anys, ha estat a canalitzar tot l’entusiasme i la il·lusió a organitzar i a participar en actes, debats, assemblees, consells, comitès, encartellades, festes, a redactar documents.., al cap i a la fi, a prendre partit.

Tot això et fa aprendre a liderar; a contagiar l’entusiasme als altres i a promoure l’organització per arribar a materialitzar utopies.

Ara bé, després de tantes experiències viscudes, des d’estar a les assemblees de base fins governar una ciutat,  toca fer un pas a la reflexió sobre formes de lideratge, tenint en compte que no ens ensenyen de petits i petits a gestionar emocions, que molts cops fer política és fer un pols a l’alteritat i que tenim unes organitzacions masculinitzades.  Promovem fer polítiques feministes però encara ens queda fer molts pasos, i una cosa d’elles és liderar en femení. Però realment què vol dir?

Crec que em primer lloc, vol dir comunicar assertivament i de forma empàtica, prendre decisions de forma col·lectiva i integradora, promoure l’escolta activa,  analitzar els fracassos i promoure crítiques constructives.

Les dones no només hem d’estar als espais de decisió de les organitzacions, tots i totes hem de promoure aquestes formes de lideratge que ajuden a no generar polsos i trencaments i que cuiden les organitzacions.

 

Paraules d’una comuner comunista

Captura de pantalla 2015-05-25 09.20.40Ara farà tot just quatre anys que vaig posar totes les energies del món en un projecte unitari que aglutinava diversitat d’opinions i de corrents que ens va permetre governar la ciutat, canviar moltes coses i aconseguir moltes millores. Ha estat a l’Ajuntament, on he après, en carn i ossos, que s’ha de ser activista des de fora i des de dins.

Molts dels companys i companyes d’aquest viatge, venien del món veïnal i activista, la qual cosa em feia sentir molt orgullosa. Només em diferenciava amb ells, que jo aquest camí, l’havia fet abans.

Vinc del moviment veïnal i ecologista de Nou Barris, és per això que ara farà 10 anys, que vaig decidir afiliar-me a Esquerra Unida i Alternativa. Perquè sentia llavors que era el lloc, que millor em representava, pel seu caràcter unitari, perquè era el referent en Catalunya, de la Izquierda Unida de Cayo Lara.

Cap persona de la meva família, havia estat lligada a la política. Des de ben petita, sola i convençuda, sabia que havia de lluitar per combatre les injustícies que m’envoltaven.

Militant a Esquerra Unida i Alternativa, vaig tenir la necessitat d’aprendre més, perquè ser antisistema vol dir construir un altre sistema. Quin sistema llavors? i com ho fem? Jo em preguntava. Després de molts anys als moviments socials, no tenia la resposta

Per entendre i canviar el món, doncs, havia de llegir molt més: sobre política, economia, història i filosofia…. i va ser quan vaig fer-ho, vaig entendre millor que mai, que era Comunista*. 

M’agrada ser comunista i ser militant d’un partit comunista. M’agrada lluitar i militar colze a colze amb persones que no ho són, des del respecte i la tolerància, per uns mateixos objectius: El dret a l’autodeterminació, el feminisme, el ecologisme, la lluita per la millora dels drets socials i laborals, són objectius que ens uneixen.

Em fa feliç la paraula dialèctica. Pensar en estratègies i en tàctiques i saber la diferència. Saber per a què serveix un partit. Saber perquè m’he d’organitzar. La política o la fas o te la fan.

M’agrada llegir les noticies d’altres països i saber si em manipulen.

M’agrada tot el que he après sobre democràcia al meu partit i saber que la mateixa paraula segons la càrrega ideològica de qui la defensi, no té el mateix sentit. Malgrat que ens vulguin fer creure altres coses.

Em fa feliç tenir un partit on la filosofia impregna els debats. Debats que després es materialitzen en accions.

M’agrada ser honesta. I avui vull ser honesta. Nuet, no té un grup, ni té un club de fans,  Joan Josep Nuet forma part d’un partit, d’una organització, que fa debats, que fa els millors i més intensos i interessants debats polítics que he viscut mai, i a cap altre espai he pogut opinar d’aquesta manera.

És per això, que faig una crida a les cures i a la feina de consens, als companys i companyes de viatge,  perquè la classe treballadora ens necessita unides i fortes, ara més que mai, igual que fa ara 4 anys, necessitem una Catalunya, on les diferències entre nosaltres, i de moltes altres companyes, més siguin invisibles.

Jennifer Coronado
Consellera de Barcelona en Comú a Nou Barris

poliamor y no-monogámias éticas

48952903_10218391331873424_4496206502595395584_n
Ayer la charla de Briggitte Vasallo, sobre poliamor, fue un éxito de la gente que había. Sobre todo joven. Hace unos años éramos 4 y se hacían estas charlas en locales semi-clandestinos. Ahora se hacen en lugares públicos como este, la Feria de de consumo responsable y economía social y solidaria. De la charla de ayer me quedo con la diferencia de entre ser ético y leal.
 
Hoy en día se cree que el poliamor o la no-monogamia es algo capitalista de consumo de usar y tirar. Que somos seres libres y que no nos pueden pedir nada. Pero eso por definición no es poliamor. Poliamor implica hablar, comunicarse, trabajar, gestionar emociones, crear lazos de afecto y cuidados repartidos, yo le añado la coletilla de comuntarios, más que libertarios, de responsabilidad, de honestidad, de crecimiento personal, de romper esquemas sobre lo que es la família, la propiedad privada, los privilegios y las jerarquías. Romper eso es lo revolucionario. Siempre con los cuidados de todo el mundo como misión.
 
«Revolución significa vida, todos los aspectos de la vida.»
 
(Me encantaron las birras de después y las personitas que siempre conozco en estas cosas.)
 
PD: Os lo dedico a todas las personitas que sabéis que os amo y que no tenéis etiqueta en mi corazón.
 
Y como dice el Robe de Extremoduro «Ama, ama, ama y ensancha el alma».

Per què parlem de crisi i transició energètica?

http://www.fundacioalternativa.cat/el-control-democratic-de-lenergia-i-lluita-contra-la-pobresa-energetica/#more-2381

Per què parlem de crisi i transició energètica?

Article de Jennifer Coronado en el qual ens desvetlla alguna de les complexes claus del preu de l’energia i com aquest preu està basat en els interessos de l’oligopoli elèctric. L’article ens introdueix dos vídeos que podeu trobar al final de l’article, emesos el mes de desembre al programa Latituds del Canal 33, sobre la transició energètica, un tema clau en ple canvi climàtic. Jennifer Coronado és responsable de Medi Ambient d’EUiA i Consellera d’ecologia urbana per Bcomú a Nou Barris. És ambientòloga  especialitzada en gestió de les ciutats, urbanisme i mobilitat sostenible. 

Resultat d'imatges de transición energetica

Aquesta darrera setmana de gener ha estat la més freda dels últims 5 anys a la península ibèrica. Temperatures record i fins i tot neu a indrets on feia un centenar d’anys que no nevava. Malgrat la situació, tot just aquests dies, el preu per kwh ha arribat a apujar al voltant d’un 40% sobre la factura d’un consumidor mig. Des de finals del anys 90, en el moment en que es va liberalitzar el mercat elèctric el preu per kwh no el decideixen els governs, si no que està exposat a subhasta i com podem veure, no segueix ni de bon tros a la llei de l’oferta i la demanda. L’OMIE, l’Operador del Mercado Ibérico de Energía, és la empresa privada que assumeix el sistema d’oferta de compra i venta d’energia elèctrica en el mercat. Aquest organisme escull el preu de l’energia, segons el que ofereixen els productors, distribuïdors,etc.

De forma resumida el preu final acaba sent el de l’oferta més cara. El Ministre Álvaro Nadal del Partit Popular, va explicar que en part aquesta pujada es degut a la pujada del preu del petroli derivada a l’acord de l’OPEP del passat novembre, i la crisi energètica, la sèquia i la paralització del parc nuclear francès. Tot aquest mecanisme mercantil opac, demostra un cop més com és d’ineficient el mercat lliure, antidemocràtic i injust social i ambientalment. En altres països amb governs progressistes, com per exemple Bolívia, el seu president l’any 2012, va expropiar quatre filials d’Iberdrola per poder garantir l’electricitat a un preu equitatiu al seu país.

Una de les formes d’actuar contra el oligopoli elèctric avui dia, per una banda, com a usuari, es realitza contractant petites empreses democràtiques sense intermediaris com per exemple Som Energia. Som energia és una cooperativa de consum que opera des de Girona la qual comercialitza i produeix energia renovable i que tracta d’impulsar un canvi en el model energètic. També els municipis són un actor clau en la construcció de la democràcia energètica i la lluita contra la pobresa energètica. Els municipis del canvi estan implementant moltes línies i accions polítiques en aquest sentit. A Barcelona, l’aposta de  l’Ajuntament passa per recuperar la idea del servei públic associat a l’energia, creant un operador energètic municipal, que serà compatible amb Som Energia, amb fonts d’energies renovables on es redueixi l’impacte ambiental del consum i de la generació d’energia, implicant a la participació ciutadana en el seu procés.

La transició cap a la sobirania energètica passa també pel foment de l’autoconsum energètic i la gestió dels excedents de les energies renovables de les llars, plans d’estalvi, eficiència i autogeneració energètica, programes d’educació i participació per una nova cultura de l’energia, la creació d’oficines ciutadanes per la pobresa energètica, l’establiment de clàusules de lluita contra la pobresa energètica i ambientals en la contractació del subministrament elèctric, o inclús passa també per instar al govern sobre la corresponsabilitat de les empreses subministradores en relació amb la pobres energètica i la creació d’un nou protocol d’actuació en cas de talls de subministrament, entre d’altres. En els darrers anys la pobresa energètica s’ha convertit en una problemàtica i emergència social a combatre des de totes les institucions. Aquesta problemàtica cal que es solucioni de manera justa per tal que tothom tingui una vida digna. Qui més proper està de la ciutadania són els municipis i per això la creació de totes aquestes mesures són indispensables mentre tinguem un govern de dretes a l’estat.

Jennifer Coronado, 22/01/2017

Per visualitzar els vídeos sobre transició de potència energètica:

El desequilibri climàtic creixent força a abandonar ràpidament els combustibles fòssils. Una transició difícil, en què treballen empreses i científics. Cal estalvi, energies renovables i un model de menys potència energètica. Aquí teniu els dos programes emesos:

Part 1

Part 2